La pilota: un esport del poble

Aquesta entrada va dedicada a la pilota al meu poble, L'Eliana.

Durant molts anys he sentit parlar sobre la pilota valenciana i és veritat que, hui dia ha perdut repercussió en la societat. Com bé us compte en altres entrades, em vaig dedicar durant un temps a jugar a raspall en el poliesportiu municipal de L'Eliana, el meu entrenador va ser Álvaro Navarro Serra, pel que la pilota era molt practicada en el meu municipi, a més comptava i compta amb un fabulós trinquet molt conegut.

No obstant això, malgrat la construcció d'aquest trinquet i del primer “carrer artificial” tots dos en 1983 per Víctor Inúrria, la pilota valenciana ha anat perdent pes en la meua localitat. I és que entre els anys 50 i 80 del segle passat, aquest joc popular va tindre molt de prestigi i popularitat, als carrers del poble (Santa Teresa, Molí, Carreró de l’Església, etc.) era comú veure a grups de xiquets, adolescents o adults jugant una partida de “Llargues”. A més, sobre els anys 80 es va fundar el Club de Pilota “El Servei”, el qual va aconseguir èxits provincials i el Trofeu de Falles de 1987.

El Club va desaparèixer i amb ell jugadors locals que puguen continuar amb la magnifica tradició local. Mai s'ha valorat com es mereix a la història i tradició valenciana i tampoc s'ha deixat per escrit tota la repercussió que va tindre en el seu moment. Antigament l'objectiu era gaudir del joc, enfrontant-se entre jugadors de diferents pobles defensant així el seu sentiment per la seua localitat. Els diners no era una de les motivacions que impulsava a aquests esportistes. No obstant això, ara, tot l'esport està impregnat de xifres.
 
Actualment en les instal·lacions continuen jugant-se campionats federatius i en elles s'han celebrat Campus on una de les màximes figures d'aquest esport era el professor, Álvaro Navarro (com ja comentava a l'inici de l'entrada).
 
Espere que la Pilota recupere la imatge i el prestigi que sempre va tindre i mereix a L'Eliana.

A més, parlant dels jocs de poble...

Des que l'ésser humà té consciència, igual que molts animals, el joc s'inicia al principi de l'aprenentatge i formació del nou individu, li serveix d'experiència i l'ajuda a desenvolupar-se tant físicament com intel·lectualment, ja que aporta les condicions bàsiques per a la interacció entre diferents individus creant vincles emocionals que posteriorment i després de l'arribada de la maduresa física i intel·lectual l'ajudaran a superar les circumstàncies de la vida, d'ací la importància del joc.
 
És veritat, que en qüestió de 40 anys tot ha canviat molt, i les persones que tenen, més de 50 anys, com el meu pare, han viscut de ple el canvi de la vida analògica a la digital. Potser algun o alguna no entendrà això, perquè només ha conegut de ple, la digital i no reconeix l'analògica encara que conviu diàriament amb ella (un exemple seria: tinc un rellotge, amb la seua roda per a donar-li entenimentada, si no li done, es per a cada dos dies, en el seu interior hi ha un moll en forma d'espiral que quan li done corda es contrau, i a poc a poc, va donant moviment a un engranatge, i est a un altre i així fins a unes manetes que marquen les hores, això seria analògic, ja que no intervenen valors electrònics de 0-1, però no obstant això tinc un altre, que no té manetes, i s'encenen els números basat en les propietats del quars, el qual en aplicar-li una tensió crea una ona quadrada, que es comptabilitza a través d'un microprocessador.) Per això, tot a nivell de jocs, ha canviat tant.
 
Em conta que quan ell era xiquet, la força, la velocitat, la picardia, la punteria, l'astúcia, la destresa i la imaginació eren fonamentals per a formar part del grup i on demostraves alguna habilitat, era molt fàcil participar del joc.
Hi havia molts, xurro va, piki i pala, les bales, les xapes, al inque, l'amagatall, a enxampar, la trompa, a indis i vaquers, marre, com no la pilota, encara que fora de drap, balontiro, al fang…

“És curiós, però un dels jocs, que per a mi, ho era, per això la diferència d'època, i quan parlen de jocs d'abans mai es nomena i a tot xiquet li fascina, era jugar amb FOC, sempre estàvem buscant com fer-ho en algun amagatall”, afig el meu pare.
 
“Bo però retorn als tradicionals quasi tots físics o d'habilitat física, encara que era també molt important els imaginatius on pensàvem que érem, vaquers, indis, soldats, metges, o a famílies on es representaven totes les parts d'aquesta amb els seus diferents caràcters, si ho pense a la llunyania, cada xiquet o xiqueta cap a la seua representació imitant les vivències pròpies, que crec, que més els cridava l'atenció de les seues pròpies famílies o que sentien d'algun veí pel seu mal caràcter, crec que tots apreníem en els comportaments del joc buscant solucions fictícies de la nostra pròpies circumstàncies dins del grup. QUE CURIÓS! Aquests tipus de jocs, tal com aquesta plantejada la vida digital, és molt més complicat, i crec que a la llarga sense aquests aprenentatges els serà més complicat en la convivència i la superació de problemes de relacions personals de parella, familiars, afectives, amistoses, ja que les noves relacions en una gran majoria, és a través de les xarxes socials, i no sé si quan existisca el problema seran capaços de superar-lo o simplement "apagaren el botó " i punt.”
 
“D'altra banda, és clar que, a nivell d'habilitat amb aparells digitals, que no ens equivoquem, és el futur, estan preparant-se per al que ha de vindre, per tant, aquest aprenentatge és necessari i és bo i cal secundar-lo, igual que era bo jugar amb una trompa, o a enxampar, ja que es precisaven altres habilitats. Les relacions de grup han canviat, com he comentat. Quan jo era xicotet per a pertànyer al grup havies de demostrar les teues habilitats dins d'aquest, amb els jocs de l'època, i els jocs han canviat, però no obstant això m'adone, que es continuen marcant pautes i regles dins de les noves interaccions .”

Gràcies pare, per ensenyar-me tant de la vida. 💙